Gran Trail Peñalara vs. UT Valls d’Àneu

LA CARA I LA CREU

LA CREU, GRAN TRAIL PEÑALARA. El dia 27 de juny se disputava a Madrid el campionat de Espanya de Ultratrail. Aquest any tornava a tenir la sort de poder participar amb la selecció catalana de curses de muntanya. Arribem a Madrid el dijous a la nit en la idea de poder descansar molt al dia següent ja que la cursa començava a les 00.30 del dissabte, en la mala sort que sol vaig poder descansar 7 hores i que durant el dia tampoc vaig poder dormir gaire entre sorolls i nervis, això si vam poder compartir menjades , passejades i “rises” amb els magnífics companys i tècnics de la selecció.

seleccio catalana GTP

Durant la tarda vam recollir dorsals, ràpid a sopar i preparar tot per la sortida. a les 00.30 sortim a un ritme molt alt, comencem per una pista que semblava no acabar, al km. 5 més o menys és converteix en sendera per començar a pujar a Maliciosa, pujada i baixada tècnica, un cop comença el sender em relaxo una mica, potser massa ja que una relliscada tonta al km 16 em fa copejar-me les costelles produint un gran dolor, segueixo corrent però arriba un punt que el dolor és insuportable, així que agafo el telèfon i truco a Manu per dir-li que m’esperen tranquils que vinc caminant cap al km 25 on estan ells. Allí acaba el meu campionat de Espanya. Bé, de allí al hospital on no van veure cap fractura però posteriorment ja a Tortosa em diagnostiquen una fissura a la 9a costella.

laia diez i judit lamas gtp

La prova que hagués tingut que ser la més important de la temporada va acabar sent lo que no havia viscut mai…un abandonament.

LA CARA, ULTRA TRAIL VALLS D’ÀNEU. Ja feia temps havien contactat en mi per realitzar aquest ultra, jo dubtava perquè no sabia com em recuperaria del GTP, però la lesió va fer que tingués més ganes que mai de anar a córrer aquesta cursa.

Ens desplacem divendres tarda cap a Esterri d’Àneu, deixem les coses a l’hotel, vaig a buscar dorsal, brifing, sopar i a dormir prompte que a les 3:30 sonaria el despertador. Ja és dissabte, a esmorzar ràpid i preparar-me les 4 coses que quedaven i cap a la sortida.

A les 5 i alguns minuts donen la sortida, surto a un ritme còmode, tenia clar que no volia sortir forta, en poca distància entrem a un corriol i comença la pendent i quines pendents…però com és fosc no veus exacte que hi ha per davant. travessem un poblet encara fosc i ja de dia després de una baixada molt pronunciada arribo a Espot, allí me diuen que porto a la Nerea a 5min, però jo no vull saber res de això…vinc  a fer la meva cursa.  Avituallo un poc i durant una estona hi ha una pista corredora que acabaria sent un altra sender en forta pendent i un altra baixada on arribaria ja al km 20, planes de Son i on a partir de allí començaria una cronoescalada duríssima i el terreny tècnic i autèntica muntanya.Aquest tram fins al Port de la Bonaigua va ser molt llarg en el temps, pareixia que els kilòmetres no passaven, tarteres, llacs, pedres,…, i jo en unes ganes boges de arribar al Port de la Bonaigua per veure a Manu i la meva filla.judit i Alèxia Allí hi havia un gran avituallament, a part del que portava jo menjo una mica de allí estic en ma filla i marxo ràpid cap a Isil on tornarien a estar per avituallar-me. Aquest tram també tenia una part molt tècnica en moltes pedres i llacs, i paissatges fabulosos, just abans de començar la baixada em vaig perdre per un bosc que un tip vaig tenir per tornar a trobar cintes; de baixada cap a Isil menos mal dels nombrosos rius que trobàvem perquè me vaig descomptar les vegades que vaig agafar aigua.

familia valls aneu

A Isil torno a avituallar bé, el cel començava a posar-se lleig,  i si uns km abans de Bordes Pina el gran aiguat, vent i fred, i així seguiria fins casi el coll on el terreny es va convertir perillós ja que hi havia una tartera de pujada que relliscava moltíssim i moltes pedres banyades de baixada que no et permetria córrer.  Vaig tenir la sort de fer aquesta pujada am la companyia del Marc Fernández primer i després de l’Eduard Fornaguera on aniriem junts xerra que te xerra fins a meta, on la baixada complicada es faria més distreta.

ultra-valls-daneu248

Finalment arribaria a Esterri d’Àneu passades les 2 de la matinada en un temps de 21hores i 9 minuts, en 2a posició havent passat molta calor, fred, pluja, vent, i terreny extrem!! Allí tenia esperant a la meva filla i el meu home i amics. Moltes gràcies a tots!!

podi valls aneu

Així que és una cursa que recomanaria tot i la seva duresa extrema, uns avituallaments correctes, una organització impressionant i la atenció immillorable.

Anuncis

VII Cursa de muntanya, La cameta coixa

Aquest any he tingut la sort de poder viure aquesta cursa de una manera més especial encara de la que organitzen estos cameteros. Dissabte tarde ja ens vam dirigir Manu i jo cap a la població de Miravet, juntament en Fernando i Carol. Recollir dorsal i saludar a molts amics, i en arribar tots ens dirigim cap a la casa rural, allí encara hi havia més gent, entre ells Ragna, Pere i Kiko Soler.

Un cop ens ubiquem tots a les pertinents habitacions toca cerveseta i xarradeta mentre esperem el magnífic sopar que ens estaven preparant, tocava carregar que lo de demà serà dur.

Quedem a les 7:30 per esmorzar, quan baixo ja havia esmorzat gairebé tothom, la gent no pot dormir… esmorzo lo normal de les curses excepte el plàtan (s’han acabat!!), en acabar vaig a preparar-me i cap al cotxe a pujar fins el castell. Allí hem trobo a Albert Blanch i xarrem una mica mentre calentem, cada vegada som més i moltes cares conegudes. Ens dirigim cap a l’interior del castell per a la sortida a les 9.30.

sortida cursa miravet. judit lamas

Comencem com sempre a un ritme fort, però algo extrany em passa, en menys de 2km les cames les noto molt pesades, costant molt pujar i a les baixades petites rampes que cada vegada eren més fortes i sol milloraven si afluixava. Penso que son els efectes de una màquina de electroestímulació que vaig probar i encara no estic recupereda del tot.

Segueixo la cursa i cada vegada em trobo pitjor, vinga a passar-me gent, sort que cap al km 10 durant uns 5 km vaig trobar-me prou bé i vaig poder recuperar posicions que havia perdut.

Al final vaig entrar a meta en 3a posició, patint moltíssim durant tota la cursa i en ganes de plegar, però no ho he fet mai i per poc que pugue no ho faré.

Un cop a meta a recollir la superbossa del corredor, dutxa, dinar i entrega de premis.P1240488

Voldria felicitar a tots els participants per acabar la cursa, als que van poder fer podi i a la megaorganització!!! sou bestials i ho feu de conya!! Fins l’any vinent…

judit lamas la cameta coixa

Trofeu KIMA

Aquesta cursa me la judit lamas kima1va proposar de fer Fernando després del campionat de Espanya de Ultres, al principi tenia el meus dubtes i molta por, però vaig decidir anar i disfrutar com si fos un regal, ” poder tornar a fer una cursa amb la selecció”. Sortim la matinada de divendres del Prat direcció Bergamo en Pere Aurell i Fernando Rosa, allí ens trobem al Xavi Batriu i un cop a Bergamo tinc el plaer de conèixer a la Nuria Domínguez i compartir cotxe, habitació i tot el cap de setmana amb tots ells.

Divendres arribem a Val Masino a hora de dinar, busquem hotel i dinem allí mateix, migdiada com deu mana i sortir a rodar un ratet tal com havia manat Rafa Flores, passejada i sopar. Aquella nit va començar a ploure i ho va fer durant tota la nit, jo agafo fred i com no començo en mal de gola. Al dia següent l’aprofitem per fer una mica de turisme per Sondrio i dinar amb més companys de Catalunya i nervis, molts nervis, sobretot en el tema de les sabatilles. A la tarde anem a buscar dorsal i ho preparem tot, decideixo sortir amb les sabatilles que porto normalment, sopem i a dormir.judit lamas  kima 2

Sona el despertador el diumenge dia 31, ens arreglem com toca i a esmorzar de valent!! Anem cap a la sortida i ens preparem dins corralito. Ara això ja està sortida de la cursa i comencem amb asfalt i senders amb molta pujada, jo cómoda em poso 4a, cap al km 12 comença el terreny tècnic, allí me dono conte de la gran cagada, patino moltíssim amb les sabatilles que porto, he decidit malament i això que tots m´havíen aconsellat unes altres. anem 30 km per damunt de 2000 m, 5 passos molt tècnics, grimpades que fan por, roques que rellisquen moltíssim, caigudes i més caigudes, xafa que xafa aigua, travessem zones amb neu que decideixo baixar de cul, essent més fàcil, ja que segueixo patinant moltíssim, un cop contra una roca al primer pas i colze sagna que sagna. No tarda molt la 5a que era la Nuria en passar-me. Aquells 30km van ser molt diferents del que havia viscut fins ara, era espectacular pel terreny, animació… però horrible al mateix temps ja que anava copejada per tot arreu de les caigudes que tenia.Hi havíen zones que tenia por perquè relliscava al baixar en passos, i fins i tot casi me poso a plorar, ho potser ho vaig fer quan vaig veure a Fernando. Sort que a partir de allí eren 6km de terreny dolent i després començava un bosc que me relaxaria una mica i ja asfalt fins meta.

Aconsegueixo arribar 5a al trofeu KIMA i poder pujar al podi amb gent molt molt bona.
I per sino teniem prou a meta ens espera metge i diu control antidopatge i per sang… ufff sol feia falta això. Sort que la recompensa era un dinar molt molt bo.

Agafem cotxe cap a Bergamo, avió cap al Prat i allí quina sorpresa… la gran rebuda: Manu, ma mare, ma germana i Carol ( Perfecte!!! sou genials!!)

judit lamas kima3

CSP 2014

Divendres 16 abans de pujar al cotxe repassem… bufff ( 3 parells de bambes, pals, 2 maletes, 2 neveres, 1 bossa en menjar… podem estar fora de casa una setmana), parlo en Fernando pel wats vols que vinguem a per tú a la renfe… ok, au pos, primera parada a Castelló, la Renfe! de baixada Manu conduïnt i jo repassant en ell totes les ordres de menjar als avituallaments, perfil de la cursa… i nerviosa, mooolt nerviosa.

Recollim a Fernando i cap a l’hotel, allí ens trobem amb la resta de membres de la selecció catalana. Allí està Joan Salamaña que ens vam conèixer a UTMCD, Gerard Morales (un plaer) i per fi coneixo a la Judith Franch i la seva parella, tenia moltes ganes!!! D’allí a recollir dorsals i a trobar-mos en Jaume Folguera i la seva parella, ens criden a escenari per fer fotos, maree quina vergonya fa això jeje. Tornem a hotel, sopem, i ufff son les 12… a dormir que demà a les 4 sona.

judit_lamas_csp_campionat_espanya_jordi_saragossaDe les 4 horetes dormo poques, estos nervis…. sona el despertador a les 4, me preparo la bossa en tot el material obligatori i cap a esmorzar, cada un en lo seu portat de casa… agafem tot i cap a pista atletisme UJI, entrem, control material, i ens diuen que anessim cap a davant, ens criden a tots per fer foto a primera fila i allí me quedo però a segona, tampoc no cal abusar… me poso en el meu amic Juanjo Oliva que me dÓna 4 consells booons. Arranquem i a mesura que passen els pocs km del principi, ràpids, perfí arriba terreta ufff… pareixia una cursa de asfalt però jo cómoda, cómoda.

Arribo a Borriol, miro gps i 10 km en poc mes de 45 min (mare meu… estic fatal! on vaig tan ràpid…), Allí veig a Manu i Fernando donant ànims, que guai. Seguim… i als pocs km me començo a notar que me llago a una cicatriu de una IQ a la planta del peu, me…, arribo a la bassa de les Oronetes i a part de menjar i omplir bidons, ràpid vaselina!!!. Segueixo i en poc arribo a les Useres i allí me trobo al meu supercompany de entrenos, Deeivid, me dona la mà, vaaa molt bé!! t’acompanyo fins on està Manu i Fernando. Allí entre tots i Albert Torrent m’ajuden a avituallar-me, au que marxo i Deeivid ve uns metres en mi motivant-me a tope, moltes gràcies. Vaig fent kilòmetres i lo sorprenent és que estic veient a les primeres gairebé tota la estona, vaig tercera, guau…Arribo a Atzaneta i allí estaven los 3 mosqueteros dels avituallaments ( Manu, Albert i Fernando) i sorpresa uns amics han vingut a vorem (Mariam i Jaume, injecció de motivació). Allí me confirmen que Xari ha abandonat, quina llàstima, però continuo 3a ja que Raquel havia passat. Segueixo vinga comencem a adelantar gent però a mi també m’adelanten i una noia, Noelia, buff vaig 4a i una mica desmotivada, per sort arribo a Culla i una altra amiga, l´home i els fills han vingut a veurem i això motiva, però encara motiva més quan Fernando me diu JUDIT que en 5 min esteu les 4… Ale Judit a continuar com fins ara… menja, beu i corre.

judit_lamas_csp_campionat_espanya_metaA Sant Bertomeu adelanto a la 3a, llavors era Raquel, arribo a Vistabella i allí està Manu, me diu Juanjo el portes a molt poquet, segueixo fent arribo a Xodos i allí menjo poquet, no m’apeteix res i penso això ja està… Manu insisiteix en que menji i dic pos un mini de nocilla… segueixo i en menys de 1km pajaron, i de quina manera, ganes de vomitar, marejada… menjo xuxes, altre bocata de nocilla que portava i res, no reacciono, caminant caminant vaig fent, fins uns 500m abans del Mas del collao que me trobo en Juanjo, i està com jo o pitjor… se me posa tendre i s’emociona, anem els dos junts fins fuente el paso, allí ell se queda més enrera, així que continuo sola cap a meta, bueno coneixo al Isaac i compartim uns kms, al gps passa de 118 km i no sento cap soroll i no veig cap meta per cap lloc, però perfí, moltes cintes, molts arcs i una llarga catifa roja, molta gent, un munt de càmeres i de cop apareix Manu per la esquerra, xoquem la mà, creuo meta i allí arrupidet al mig de les càmares està Fernando, GUAU he entrat 3a, ni meu crec, també està Albert, oleeee. Ens abracem i cosa que no oblidaré, li dic a Fernando moltes gràcies per donar-me està oportunitat!

Ara ja sí gràcies a tots els que han confiat en mí i m’han ajudat, primer de tot Manu, sense tú ja saps que no podria, la meva família (mare, germana , sogres, fillols i tios, especialment Raquel), Fernando per confiar en mi, Rafa per entrenar-me com només saps tú, Deeivid per estar sempre quan fas falta i voler compartir en mi entrenos on no callo mai, Oliver per ser el fan num 1, Jaume, Mariam, Marta i Justo per venir a animar quan podrieu estar a casa, Carol ets la meva psicologa preferida, Miriam i Mario per posar estes cames a punt, Agustí per donar-me bons consells de material, al CER per acollir-me entre vatros, Juanfran i els compis de feina i a tot el team flowers pels ànims.